domingo, 23 de junio de 2013

Bartolo o el síndrome de la Infanta (de taronja)

Bartolo, Bertomeu Bas, ha estat absolt per la justicia. Va ser l’alcalde socialista de Paiporta, el meu poble, durant 28 anys. Per a la gent que no el conèix potser la noticia explicada ja fa pensar que és una més a la que, una part, dels tribunals i els jutges, ens ténen acostumats. Una d’eixes que acaben concloent que Camps és inocent, que la Infanta no s’assabentava de res i que Urdangarín  era una víctima del seu soci. De les que fan pensar que la justicia no és cega si no tonta. Per als que sí el coneguerem Bartolo va ser una mena de cacic local. Jo no sé com era al principi del seu mandat, i no m’agrada parlar del que a soles m’han contat, així que parlaré del que he viscut, de les dos últimes legislatures, de quan jo vaig ser regidora de l’oposició per un partit local i independent, de quan els treballadors de l’Ajuntament anaven al seu xalet a pintar, netejar i fer obres, de quan utilitzaven a treballadors com a xòfers, de quan el seu gendre era regidor de cultura, portaveu del govern i tinent alcalde, de quan la seua dona era la regidora de benestar social, de quan cap dels membres de l’actual executiva local, de “l’èlit del partit”, formava part de les seues llistes perquè els feia vergonya, per aquestes coses de les families socialistes que a mi sempre m’han fet  gràcia i, sobretot, perquè esperaven que la resta es carregarem a Bartolo per a posar-se ells.
Amb un Ajuntament que funciona amb amics del poder, on Partit Socialista, UGT i Govern eren la mateixa cosa i no hi havia cap paper o decisió que no passara per les mans de Bartolo,  algunes persones decidiren jugar-se-la i començaren a traure papers que comprometien a la “família” (sí, la família com en “El Padrino”). Sabiem que allò era una part, potser la més insignificant, però era delicte, malversació concretament, i a Al Capone el condemnaren per un delicte fiscal no per totes les bestieses que havia fet! Així que anarem al jutjat, entregarem la documentació i s’inicià una fase d’instrucció que durà 7 anys. Fa un parell de mesos es celebra el juí, i fa dos dies va a eixir la sentència, que ve a dir, més o menys, que encara que altres delictes no s’han pogut demostrar, malversar es malversava, que sí, que queda provat que els treballadors de l’Ajuntament anaven en horari de treball i amb mitjans públics al xalet de Bartolo, ubicat a Montserrat (a 25 quilòmetres de Paiporta) però que ell no s’assabentava de res (pateix el síndrome de La Infanta de taronja) i que era la seua dona, que també estava imputada, la que feia i desfeia però que això tampoc és tan greu, així que haurà de pagar una multa de 1.800 euros per expiar les culpes. Txan, txan, txan…
La sentència envia dos missatges clars, un als polítics, utilitzar en benefici propi els mitjans públics, reiteradament, durant anys,  no és delicte, o sí, però tan xicotet que no merèix castig, no patisques ni t’amagues, no cal. L’altra lliçó va dirigida als ciutadans: Si és vosté testimoni d’una il.legalitat amb mitjans públics farà bé en callar-se, del contrari perdrà temps, diners i dignitat.

I avuí arriba el moment de les reaccions, i mira, se m’ha passat la ràbia i m’ha donat la risa. El PSOE local es felicita per la sentència, no rebobineu, és de veres…no ho enteneu? Jo us ho explique. El PSOE local sap millor que ningú qui es Bartolo, mentre ell governava els últims anys estaven amagats perquè no volien que quan la merda “rebosara” els en caiguera damunt però, ara, s’alegren. Saben molt bé, molt millor que jo, que això no és just, saben que la sentència no diu que no ferà allò del que se li acusa, sinó que ho feia la seua dona i ell no s’assabentava, i encara aixina s’alegren i el rebràn amb els braços oberts…Fa pudor, molta pudor, pudor a mentida, a la hipocresia de sempre, a la doble moral, al políticament correcte, a eixir tots en la foto amb un somriure mentre es pessiguen el cul per darrere. Bartolo queda al carrer i el PSOE es lleva una creueta de corrupció i es creuen que han netejat la seua imatge, perquè a ells mai els ha interessat arribar al fons de la qüestió, ells no volen la veritat ni creuen en la justicia, ells volen manar, tindre la seua cuota de poder, encara que siga xicotet, i continuar creguent que representen algú, i no parle dels militants socialistes, als que respecte profundament, sinó dels famolencs de poder, d'eixos als que poc importa el “socialista” i molt el “partit”.
I ara em queda per recrear la imatge del dia, la de Manolo Mata (que va estar a punt de ser Secretari General del Partit Socialista del Pais Valencià), que ha interpretat el paper d’advocat de Emilia Soler, la dona de Bartolo, i única condemnada (junt al fuster multiusos), s’ha cobert de glòria l’home!!, pequè ell ha declarat que malgrat estar provada la malversació no hi havia motiu de condemna, aquest home, que pensa que una reiteració de la malversació dels mitjans públics en benefici propi dels polítics no mereix condemna, estigué a punt de ser l’alternativa dels socialistes al PP…però collons que hem fet els valencians per merèixer això!!.

No estic enfadada personalment, la imatge de Emilia riguent maliciosament como la Mama Fratelli dels goonies, no em fa més ois que la de la Infanta, però no senyors allò no era una denúncia política contra el PSOE, era una denúncia contra un alcalde i una regidora, que durant anys han utilitzat els seus recursos en benefici propi, i això no és polític. Política ha estat la sentència, vostés sabrán els cromos que canvien, jo d’eixes coses ni sé ni vull saber, jo no sóc d’eixe món.

martes, 21 de mayo de 2013

Amparo, mi amparo.


La historia oficial diría algo así como que Amparo Gómez Navarro nació en Teruel, el 21 de mayo de 1948, que es hija de Feliciano y Felicidad, que tiene dos hermanos mayores,  Antonio y Valentín. Que en 1971 contrajo matrimonio con Miguel Martín, y que fruto de la consumación del mismo nacieron dos hijas: Isabel y Carmen. También diría que  tiene dos nietos, Adrià y Andreu, y que ha trabajado toda su vida en el sector textil, quizás en algún apartado pondría que es una “roja”, y no añadiría mucho más, no diría que después de una vida entera trabajada tiene que regalarle un mes más de su esfuerzo a Rajoy, hay que joderse!.

La no oficial dice muchas cosas más, dice que Amparo, mi amparo, lleva toda su vida luchando con la cabeza bien alta, que nunca ha dejado de creer que el mundo puede ser un lugar mejor, y eso es mucho, casi todo. Que lo que tiene es menos de lo que merece, que es poco y que está dispuesta a compartirlo siempre. También dice que es una gran contadora de cuentos e historias, que ve lo que a los demás nos pasa inadvertido, que es una gran madre de mujeres buenas, que sabe disfrutar y hacer disfrutar a los demás con las pequeñas cosas, y reírse del mundo como nadie. Que todo el que la conoce la quiere, que es una gran mujer y que hace el mejor conejo escabechado del mundo (el famoso conejo de la Amparo!).

Y luego está mi historia…la de una relación de sueños compartidos, de cariño a raudales y de momentos de esos que se quedan dentro, para agarrarnos a ellos cuando todo va mal. Amparo es mi serenidad, es mi casa, su voz y sus consejos me han salvado muchas veces. Me gusta cuando me cuenta sus historias, y le brillan los ojos, y mueve las manos para explicar la evidencia. Estoy prendada de su bondad, de esa capacidad para tener la puerta abierta siempre, de su sentido común, de su filosofía de vida. Cuando la veo, en las manifestaciones, más cargada de razón que nadie para protestar, pasearse frente a los malos con toda la dignidad del mundo a sus espaldas, pienso que hemos ganado. A veces la miro de lejos, y me gusta verla, sonriendo, mirando a Isabel, con una ternura infinita. Si tuviera que elegir parecerme a alguien elegiría parecerme a ella, saber reírme compartiendo una botella de vino como lo hace ella, poner por delante de todo la amistad y el amor. Relativizar la verdad que nos venden, y no creerse nunca los trucos de los malos.

Nos quedan muchas botellas de vino con las que brindar, muchos abrazos por darnos, muchas batallas que ganar... Cuanto te quiero, Amparo!. Felicidades.

domingo, 21 de abril de 2013

Un conte per a dormir a Mariola.


  Ja s’havia perdut altres vegades, però aquesta era diferent, potser la pràctica l’havia fet més valenta o menys dramàtica, així que podia analitzar la seua situació des d’un punt de vista tècnic: “estic perduda, aquesta vegada m’he eixit a X, he continuat caminant malament fins a Y, i tenint en compte que el ordre dels factors sí altera el producte, alguna cosa hauré de fer”. I així ho va pensar una nit, i altra, i altra, fins que la desorientació va començar a ocupar també el dia, i el sol no l’ajudava gens, i veia a la gent, però ningú no la veia. Sense moltes garanties, i amb més intuició que certessa, va recordar que per trobar-te has de fer coses per a les que mai trobes el moment. A vegades cal tornar a Macondo sense massa expectatives, per veure que vas deixar allí que tant recordes.

   I això va fer, va carregar la motxilla i va anar a Macondo. Una vegada allí  s’adonà que la primavera encara no havia arribat, i des de baix li va semblar que el cim, nevat, era massa alt per a ella, o que pot ser havia menguat des de l’última vegada. Volia desfer la senda, però en pegar-se la volta el camí de tornada havia desaparegut, ja no hi estaven les seues petjades, ja només podia continuar cap a davant.




   Sense més opcions acaminà, amb el cor accelerat…tenia tantes ganes de tornar!. La seua Ítaca està a només un hora de sa casa, però havia anant allunyant-la, i arribà a sentir que estava a l’altra banda del món. Retornar, xafar-la, apujar-la, va ser tot un descobriment. Les coses estàn tan lluny o tan a prop com nosaltres volem posar-les. I mentre apujava, acaminava i abaixava va agafar una drecera que la torna al camí.

   Quan va pensar en la por, el sentiment li va resultar llunyà, i va averiguar d’on venia:  l’última vegada pensà que potser no tornaria, que un dia, la seua imaginació la col.locaria massa lluny, creia que, potser, les coses bones sempre se'n van, era por a pensar que es perden, o que a soles hi ha una felicitat, i una vida…només tenia por a perdre l’esperança.

viernes, 8 de marzo de 2013

Es deia Ventura González i va parir tretze fills...


Es deia Ventura González i va parir 13 fills, al temps de la misèria i la fam, a un poble perdut de la Serra de Còrdova al que la guerra li va furtar l’esperança i el futur i del que un dia va fugir per no tornar mai més.

Va soterrar a tres dels seus fills, i va treballar al camp tota la seua vida. La República li va donar el dret d’aprendre a llegir i escriure i la dictadura els el va llevar a les seues filles. Va esperar al seu home quan se n’anà a la guerra i després quan estigué a un camp de concentració franquista. Va resistir, amb mà excesivament dura, és cert, però que podía fer una mare que cada dia quan s’alçava havia de lluitar per que els seus menjaren. Mai es va penedir de viure, i sovint, li caien llàgrimes recordant-se a si mateixa, valenta, guapa i forta.

Jo l’he vist, amb el puny en alt, cantar La Internacional, i minuts després recordar on estava amagada la roba que li havien de posar quan fora morta, l’hàbit de la Mare de Déu del Carme, contradiccions en tenim tots! Jo l’he vist ennogullir-se sempre més dels seus fills que de les seues filles, acaronar més als seus néts que a les seues netes perquè, malgrat el seu patiment, el seu treball i la força, mai ningú li va reconèixer la seua tasca en la vida, ningú li va dir en veu alta que erem iguals, i que no va ser el seu home el que tragué una família endavant  sinó ella. Es va morir, al segle XXI, pensant que les dones estem relegades a un segon pla inevitablement. Pense molt en ella, i el seu record a vegades em fa riure, a vegades em fa plorar, i quasi totes em fa ràbia. Era la meua iaia.

domingo, 17 de febrero de 2013

El PP trenca la unitat manifestant-se contra ell mateix...o la meua lectura dels fets.


      No m’agrada escriure en calent…podría començar així aquest post, però seria una falàcia perquè sóc periodista, i els periodistes contem les coses, quasi sempre, en calent, quan la història encara bull per dins. Però és cert que en aquesta ocasió he esperat un dia sencer per a no vomitar sobre el paper totes les sensacions que la manifestació d’ahir a Paiporta em va provocar. Tal vegada no ha estat una bona idea, m’ha donat temps a llegir la premsa i això ha provocat que la mala llet augmentara.

       El divendres a les cinc de la vesprada un grapat de mares, pares, xiquetes, xiquets i veïns del poble, es concentraren a la porta de l’Auditori municipal, lloc acordat per iniciar una manifestació en favor de l’educació pública I DE QUALIAT, i en contra de les retallades, la nova llei aprovada pel ministre Wert (Wert amb w de wergonya), els barracons, la manca de professors…Com és normal la construcción del col.legi Rosa Serrano era una, no l'única, de les reivindicacions. Pancartes, representants polítics, megàfons, salutacions…fins ací tot en ordre, però, amics, vivim a un món on el surrealisme impera, i passà…aparegué el regidor d’educació amb alguns companys de partit i govern. La gent comença a parlar, i sí, jo també m’ho vaig preguntar, i encara m’ho pregunte...Què fa el PP manifestant-se contra el PP? Doncs bé, no venien a soles, portaven pancarta, una de l’Ajuntament darrere la qual, no sé qui ho va decidir,  havien d’anar tots els regidors, mostrant que estàn units en la lluita per la construcción del col.legi que no hi és. Com qualsevol bon sainet, al que tan acostumats estem els valencians en general, i els paiportins, en particular, la història deixa imatges esperpèntiques amb les que una no sap si riure de pena o plorar de risa: la senyora fan del PP que agafa la pancarta, sense que, oficialmente i que jo sapiga, represente a cap votant ni ciutadà d’aquest poble, i que apareix a la foto que ha penjat l’Ajuntament a la seua web, per esborrar  als regidors del PSOE. Ací comence a no entendre res. 

     La unitat dels Partits a Paiporta és un concepte inventat pel PP per a utilizar-lo quan li ve en gana, perquè no hi hagué unitat quan l’oposició demanà que els diners del Centre Cultural es destinaren a la construcció del col.legi, per acabar amb la lamentable situació d'uns xiquets que porten tota la seua etapa escolar en precari. El PP va mentir, una vegada més, assegurant que, com que sabien que la Conselleria anava a fer el col.legi no calia prendre eixa mesura(El PP i el seu regidor d’educació qui, ara fa més d’un any, assegurava que si en sis mesos no havien començat les obres del Rosa Serrano dimitiria i no ho ha fet). Tampoc hi hagué unitat quan a Les Corts valencianes es demanaren explicacions i dotacions per a construir el centre, i el PP no volgué. Tampoc hi hagué unitat, que bonica la paraula, per cert, a la manifestació de l’any passat, amb reivindicacions molt paregudes. Però ara sí. Ara ells demanen unitat i el que no es posa al seu costat a la pancarta desfà el consens…patètic i covard.
   
     Els que trenquen l’harmònia, parlant de tot, són els regidors de Compromís i Esquerra Unida, perquè el PSOE si volgué compartir pancarta i festa reivindicativa amb el PP, què diuen que hi ha que anar de la mà…de la mà de quí? De quí no te vergonya de mentir una vegada i altra per a salvar el seu cul i el seu sou? De la mà dels que no volen perdre l’oportunitat d’eixir en la foto ni quan el poble es manifesta en contra d’ells?No em sembla ètic, la correcció política resulta a vegades massa incorrecta, i em fa la sensació de que hi ha polítics sords, que no entenen que la gent desconfia de la classe política per eixes actituts, que no val “nadar i guardar la roba”, que estàs amb el poble, o amb els que l’estan ofegant, però als dos llocs alhora no es pot estar. Apelar a la unitat ara és repugnant, i creure-se-la és oportunista i d'una ingenuïtat preocupant.

     Amb els protagonistes col·locats comença la marxa, que una hora més tard arriba a l’Ajuntament on l’alcalde i la tinent-alcaldessa esperàvem a peu de carrer al seu poble, que havia eixit a manifestar-se en contra de la seua ineficàcia, o això havia entés jo. A la porta del consistori, es col·locà la pancarta de la unitat (llegiu amb la ironia en modo on), d’alt de les escales, la resta baix, ho sent, sóc molt fan del simbolisme. I comença la lectura dels manifests, el primer demanant mitjants i responsabilitzant al PP de la manca de recursos, i l’altre el d’un membre de l’AMPA del Rosa Serrano, i ací, em disculpeu, però em torne a posar de molt mala llet. Perquè a mi, que voleu que vos diga, el segon manifest em semblà descafeïnat, quasi cursi, venia a dir que la culpa de tot la té Marijose (Maria José Català, consellera d’educació), que s’ha oblidat de Paipota, i estic d’acord, la xicona de Torrent té una part de responsabilitat molt gran, però, un detall…Algú li ha sentit dir, a ella, personalment,  que el col.legi s’anava a construir? Jo crec que no, algú ens contà que ella havia dit que el col.legi s’anava a construir, algú ens contà, cada vegada que es veia acorralat amb preguntes incòmodes, que eixe mateix matí havia tingut una reunió amb algú que pintava alguna cosa a la conselleria, i que sí, que segur, que no es preocuparem que el col.legi s’anava a fer…Eixe algú és responsable de la situació, eixe algú és el regidor d’educació Alejandro Gutierrez  i és, també, l’alcalde Vicente Ibor, i els dos eixien a la foto, i ningú els digué que eren còmplices de la situació, tampoc hi hagué reconeixement per a les mares que s’han passat un curs sencer concentrant-se a la porta de l’Ajuntament i aguantat les rialles i les males cares dels que ara demanen unitat.

     Tanta amabilitat m’aclapara, però és que sembla que ara, quatre anys després, i quan la dimissió del regidor en qüestió ja era un tema damunt de la taula, al col·legi Rosa Serrano, que vist des de fora sembla Guantànamo, han posat un nou barracó, que servirà com a aula de música (estarà inssoritzat?) i que, potser, posen un altre que servisca com a gimnàs…la imaginació no té límits, i clar,  davant aquesta bona predisposició del govern local, cal ser prudents. I jo em pregunte…Ens han comprat amb més barracons? i em sembla quasi un acudit: “això va un a dir que no vol barracons, li claven dos més i se’n va tan content” S’imagineu això a Finlàndia? Ara que tots volem ser finlandesos. Perdoneu la ironia, que us assegure no té com a objecte fer riure a ningú, disculpeu la mala llet, i que no sàpia mossegar-me la llengua, però hi ha coses que clamen al cel, i em fa fàstic anar-me’n a casa pensant…tenim el que ens mereixem, perquè no és veritat.
     Per cert, senyors regidor d’educació i alcalde de Paiporta, quan vostés diuen que han fet tot el possible, a mi em fa pena que tinguen tan pocs recursos quan d’aconseguir coses per al seu poble es tracta. Què tal acampar a la porta de la Conselleria? Amb una pancarta i convocatòria als mitjans de comunicació. Al dia següent serien vostés portada de tots els diaris nacionals i eixirien en totes les televisions, ràdios i portals de internet: “l’alcalde i el regidor d’educació de Paiporta, els dos del Partit Popular, acampen a la porta de la Conselleria per a eixigir un col.legi per als 210 xiquets del poble que des de fa quatres anys estudien en barracons”. Serien vostés herois, i segur que María José Català, tornava a mirar en la caixeta per si queda algo per a Paiporta…Senyor Alejandro, a vegades, el fi justifica els mitjans.

viernes, 4 de enero de 2013

Benvolguts Reis, seria fantàstic...


No puc evitar caure en el tòpic d’escriure un post en forma de carta als Reis. Una vegada vaig aconseguir recuperar la il.lusió pel 6 de gener, i em vaig prometre que no tornaria a perdre-la.
Com que no seria ètic demanar coses roïnes, encara que molts ho mereixen, vaig a intentar transformar els meus deistjos en fòrmules positives.


Benvolguts Melcior, Gaspar i Baltasar:

       Tinc un fum de peticions a fer, intentaré comprimir-les… Vull que la gent a la que estime aconseguisca enguany la serenitat, la força i la valentia necessàries per continuar vivint, que els somriures governen les seues vides i sempre troben a algú a qui abraçar quan ho necessiten. Vull que només els bons sapiguen gaudir dels xicotets plaers de la vida, que els que pateixen injustament deixen de fer-ho, i que els que fan patir deixen de gaudir. Vull que els que lluiten per les causes perdudes les troben, que l’èxit siga exclusiu de la gent que fa les coses amb el cor. Vull que els que no ho saben encara descrobeixen que s’arribe abans i millor quan cooperem; que xafar al del costat mai tinga premi ni recompensa; que tothom se n’adone que és injust tractar de la mateixa forma les coses que no són iguals.

      Vull que la felicitat s’impose a la tristor, que l’abundància d’uns no siga la miseria d’altres, que ningú es quede sense sostre, i que el còdic penal es reforme, i fer patir a un innocent siga el pitjor dels delictes. Que la justicia, la sanitat, l’educació i el dret a la cultura i a la información siguen de tots, que els diners siguen només papers. Que la ciència siga neutral, i les coses no es mesuren només en termes de rendibilitat econòmica. Que el poble no siga maltractat per la policía que financia amb els seus impostos, que les derrotes ens aporten més saviesa que patiment, que compartir una cervesa siga considerat bé d’interés general!
      
      Vull que el meu poble, Paiporta, torne a ser un poble, que quan un veí té un problema mai estiga a soles, vull que no es tanquen més botigues, que els que volen un poble millor guanyen de llarg, i els que no se l’estimen siguen desterrrats. Vull un col.legi per als xiquets del Rosa Serrano, i una EPA en condicions per a la gent que vol aprendre, vull un barranc net, un pla d’ocupació per a que tot el món tinga treball, vull cultura al meu poble, que tot el món que tinga un projecte per fer millor el nostre entorn ho duga a terme,  que el meu poble estiga gestionat per gent que se l’estima…”Que tot fos com és manat i ningú no manés”, que diu Serrat.

       Per a mi…que el sol entre per la finestra com ho fa tots els matins, el calor del meu fill per les vesprades, rebre paraules d’amor per les nits, les bogeries dels meus amics, les abraçades dels que vull, la mar….i un poc de treball remunerat, que de l’altre tinc un cabàs.

martes, 18 de diciembre de 2012

El Rosa Serrano o la història d'un col.legi que mai será



         El PP ha votat a Les Corts Valencianes en contra de la construcció del col.legi Rosa Serrano de Paiporta. La ineficiència, la desvergonya i el comportament repugnat dels polítics del govern local, amb el regidor d’educació, Alejandro Gutierrez, i l’alcalde, Vicente Ibor, al cap, ha estat continuada per la gentola que conforma el govern autonòmic.  

        No sé si és correcte anomenar al centre on estudien infantil i primaria més de 200 xiquets de Paiporta “col.legi”, doncs en realitat són un conjunt de barracons ubicats a un solar del poble. Fa quatre anys els menuts, matriculats a l’àntic Ausias March, foren traslladats a uns barracons, el lloc no reunia condicions (al tros de pati no hi ha  cap ombra, i no hi ha gimnàs, ni biblioteca), perquè anava a ser provisional, estarien allí el temps que costara construir una escola nova. Però la Conselleria començà a ajornar els terminis, passaven els anys i els xiquets patien lipotimies a l’estiu, i picadures d’insectes, i Alejandro Gutierrez i Vicente Ibor sempre asseguraven que acabaven de mantindre una reunió amb la Conselleria i que era qüestió de mesos.
Fa un any, davant les accions del pares reivindicant una solución, al ple municipal el regidor d’educació va afirmar que si en sis mesos no havien començat les obres del nou col.legi dimitiria. Entretant, l’oposició (PSOE, Compromís i Esquerra Unida) presentà una proposta per utilizar els diners destinats a la construcció d’un centre cultural, a l’escola, perquè els xiquets no patiren més la situació de precarietat absoluta a la que s’enfrontaven cada dia. El PP local vota en contra al.legant que l’escola s’anava a fer en breu, i no pagava la pena. Fa un parell de mesos, davant la presió ciutadana l’alcade, Vicente Ibor, es desentén de la qüestió i li deixa el “marró” a Alejandro Gutierrez, qui admet que l’escola no es construirà mai. La raó, que els estudis de població indiquen que en uns anys a Paiporta descendirà el nombre de xiquets i no farà falta una nova escola; els que estàn es poden fotre i passar tota la seua etapa escolar a una situació lamentable, de moment, ja els hem ensenyat que ells i la seua educació no són importants. Alguns pares, pocs per a ser sincers, continuaren la lluita i aconseguiren que el problema arribara a Les Corts Valencianes, el resultat, el que ja hem contant, el col.legi mai será perquè el PP ha votat en contra.



        El regidor d’educació, que viu del seu alliberament a l’ajuntament, és a dir, no té altre ofici ni benefici que ser regidor i cobrar un sou, bon sou per a ser una persona sense preparació acadèmica, no ha estat capaç de resoldre el problema educatiu més greu del poble. Tampoc ha dimitit, és clar, la responsabilitat pesa poc davant d’uns diners que li permiteix viure molt còmodament, al cap i a la fi, l’únic que haurà d’aguantar són males cares per part d’alguns pares del poble i …Què és això comparant en haver de buscar-se feina i patir el que pateix la gent normal? Res, per a d’ells és no-res. Perquè ni a Alejandro Gutierrez, ni al senyor alcalde, més preocupat de la seua feina a la diputació que del que passa al seu poble, ni per descomptat, a la consellera d’educació, Maria José Català, els importa el patiment dels xiquets. Perquè quan entren al seu despatx, al que no fa fred en hivern ni calor a l’estiu, no pensen que hi ha persones patint, el turment del seu poble no els lleva el somni, els té igual, la seua vocació de servei públic ni existeix ni ha existit mai, més enllà d’embutxacar-se diners públics tots el mesos. I a mi em bull la sang, perquè a la meua neboda li piquen puces quan ix al pati i pregunta a casa perquè a la seua escola no hi ha gimnàs, perquè es lamentable veure a l’estiu com els xiquets s’amuntonen baix de la canastra de bàsquet buscant l’ombra.

       La justicia terrenal sembla no existir quan no hi ha rentabilitat económica que aprofitar; els responsables, els que malgasten els nostres diners en el seu propi benefici (en factures milionaris a advocats amics, en contratacions d’amics que fan de gerents del nostre ajuntament) continuaràn vivint de nosaltres tan bé com fins ara, però jo, desitje i espere que la justicia universal no deixe que queden impunes, que el seu terrorisme contra la dignitat humana no quede sense càstig